Simon de Giulio, Coche se cujinèa n'outa

Simon de Giulio (Soraperra, Simone): .


lingua: Cazét
corpora: Fascian 
tipologia: folclore
letterario:no
argomento:
periodo: 1970
solo testi pubblicati: no
numero di parole: 1993
revisore: Nives Iori
testo grafia moderna
Coche se cujinèa n’outa
Jà che l dì da inché no l’é nience più ombrìa de coche se cujinèa n’outa, recordon la speises che sion amò stac arlevè sù nos che ades òn passa sessant’egn. Po per in dir una, la cèrn l dì da inché se sà la cujinèr sù in un muge de manieres che nisc veges la saea pa demò cujinèr sù in pria, in rost o demò cheta te l’èga.
Chi egn vegnìa cujinà tanche biot speises da farina e col panarel e concià dut se pel dir con smauz. Smauz nun vegnìa venù chi egn e per chest duc n’èa n muge, perché d’invern, canche la vaces èa fat, i ne binèa teis, coscita l vegnìa chet fora e metù via te ciadins de len o te còcui de creida per d’istà e per d’uton, canche l’era la sajon che mencèa l lat, perché la vaces era davejin dal fèr.
Conton bendapò, coche vegnìa cujinà d’istà canche se lurèa tel fèn, d’aisciuda e ence amò d’uton, po fin che l’era i lurgeres de campagna.
Donca, dadoman n’outa no l’era nisciugn che fajea café, ma vegnìa fat la maor pèrt na supa rostida con pan sech laìte, valgugn fajea papacei o buìa demò n cop de lat fresch e fajea zapolà apede. N bon disnèr, i dijea, l te ten dur per dutoldì. Dapò da les nef la patrona portèa te vèra o ló che ti eres te campagna a lurèr, na fana de jufa con n bon pech de smauz delegà soravìa. O ence vegnìa portà, se l’era davejin da cèsa, na scudela de pan concià che i fajea coscita a l fèr: i taèa sù col taapan l pan de cèsa sech, i metea chisc bocons te n cop e i ge svetèa sorajù èga fersa mìngol salèda. I la lascèa per n menut o doi, dapò i la colèa fora e dò i deleghèa sorajù n bon pech de smauz. Ma col pan concià, gin volea n muge, n muge de smauz, che pissave tant che chel pan smoà l in tirèa ite.
Dal mesdì per marena vegnìa injignà gnoches da smauz, polenta e formai e smauz delegà, polenta e eves tel smauz, o magari de bona foadines ence tel smauz, o n cop de grafons e supa talgèna apede, o lat buì, na bela scudèla de pizarei o de menudui. Cognon dir che se dut l’auter che òn dit vegnìa concià con smauz sorajù, i menudoi, che l’era quadrati de pèsta taé fora sun panarel, gregn desche apresciapech dadi de zucher, i vegnìa chec te l’èga, sveté te scudela e dapò sorajù inveze che smauz delegà, vegnìa metù jù lat de pegna bel fresch. Dapò ence, canche la patrona èa temp, vegnìa chet fajei, e fat ite gnochec te chela supa. (Speisa chesta, che l’é amò diversi che la usa). Per marendel i fajea indò supa talgèna o supa rostida e pan de cèsa apede. A fèr la supa talgèna, che l’era la supa più bomarcià che se podea fèr, i fajea coscita: vegnìa ence taà sù l pan e metù te n cop, dapò i metea ite bel na nousc de smauz e èga fersa sorajù. La supa talgèna era fata. Valgugn buìa ence demò na copa de lat per on e i metea ite al post del zucher mìngol de sèl, desche a salèr l’autra speisa.
Per cena i era bogn de fèr magari indò jufa e senó gnoches da formai con salata de ort apede, o papacei o scassaìte tel lat, e, se l’era d’uton che l’era ciarestìa de lat, i lo fajea te l’èga, dapò i sfersèa mìngol de smauz te na fana, i brostolèa ite i cevions e se i nun èa, i tolea mìngol de cegola, e i svetèa sorajù che te chela a ruèr te la supa l petèa n cich. Proprio per chest i ge dijea scassaite tel cich o papacei dal cich. Mìngol de bon pan de sièla de cèsa apede e la cena era fata.
Oh dapò la marena de la domegnes, l’era ben béleche scialdi bales da ardel o da liègna e apede salata de ort, ma concèda jù con smauz al post de l’ele, con jagura al post de l’ajei. A fèr la bales n’era pec che podea comprèr l pan de forment a taèr ite, ma i taèa sù e i brostolèa tel smauz pan de cèsa. La gran festes, per les fèr miores, la patrona metea ite mìngol de brama. Les vegnìa coscita sospreises. O ence la gran festes vegnìa fat fortaes, tortìe o sones da pomes de èlber rostides tel smauz. Cognon contèr de la cena che vegnìa fat la sàbedes de aost,canche se vegnìa da mont: l’era, se pel dir, de prezet i casciuncìe, la maor pèrt, jà che n’era, i vegnìa fac con megol vert, sgrijolons o erbacines, e valgugn i li fajea da chiozin, amò miores, perché i era douces. Sorajù, vegnìa delegà n bon pech de smauz e dapò amò ence farina de peires o de caràboles, che i omin portèa canche i vegnìa da depenjer in Sèn Piere de jugn. Zacan, e me recorde amò ence gé, se metea ence jù, soravìa i casciuncìe, la semenzes da paèr. Les é bona douces, ma alincontro, dò aer magnà paèr, se dormissa bolentiera almàncol vintecater ores dò e dò.
Speises da cernamenta d’istà nience pa parlèr, perché cèrn nun vegnìa comprà. Po pissave che n’outa, e chest fin béleche inan la pruma vera, che l prun beché l’era a Moena! Giusta giusta se te jìa na bestia sul pèscol o te crepèa na gialina te magnèes mìngol de polenta e pria. Speises da cèrn sin ciapèa d’invern la festes de Nadèl, canche se èa copà l porcel, de bon rost o de bona pries de cèrn de porcel, liègnes se in vegnìa fat sù e barouc. Dapò n tòch doi oute in setemèna te l’orc, fin che n’era.
La speises da invern, canche no se èa nia da fèr, les era ben più zompes. Apede i papacei da sera, nia i bogn pomes sciudé, demò pomes fora de la schiufa. I pomes sciudé tel bon smauz demò vèlch di dadoman.
Canche i menèa la pegna vegnìa fat torta da lat de pegna. Per farina vegnìa tout la più zompa che l’era, la pruma che l biat scassèa fora, sobit dò i zidons, neigra e sgrafousa ju per l col.
Dapò canche la vaces fajea, vegnìa fat ence torta da lat vert, che la era pa trop miora che chela da lat de pegna. Dapò dal mesdì se magnèa trop polenta e puter, che se tolea fora de pegna sta brama smachèda inan che dovente smauz e che in talgian fossa “panna montata”.
Dapò vegnia fat dal mesdì o da sera pultin, che fossa na polenta tant lujia che se cognea lascèr te fana desche la jufa. Vegnìa fat n busc te mez e ló vegnìa sciudà lat e delegà smauz e metù ite.
Dapò sorafech l’era ben trop na gran ramina de orc che chejea, che l temp de carnascèr l vegnìa concià col meter ite n bel tòch de cèrn de porcel, e l temp de careisema con demò sculatons e lat. Te ogne cèsa, vegnìa fat ite, intorn i Sènc, n gran tinac de craut che l cognea suplir fin de mèrz o de oril, desche apede la polenta. Infati d’invern se marenèa ence polenta e craut sciudà e nia de auter apede. O magari gnoches nuc e craut apede, o gnoches con taà ite demò craut, o refiei da craut, che l’era na speisa desche i casciuncìe, ma con ite craut inveze che megol o chiozin, e fac maores con la farina più zompa che l’era. Vèlch outa vegnìa magnà i gnoches da craut bel fora de bret.
La festes d’invern se fajea magari casciuncìe da tusin, che fossa de chi capusc dal ref de tera. De setember e de otober e amò ence dò, apede i gnoches da formai o ence apede la bales, se magnèa apede salata de erbacines rosses o compot de garnetes o de cialveijes, che tropes sin fajea e lo metea via.
Vèlch outa la festes d’invern vegnìa fat ence grafons da pomes, bie grosc e monejìe.
Oh dapò in vea de Nadèl, in vea de l’an nef e in vea de Pèsca Tofègna vegnìa fat da cena l prames, che l’era na bela gran jufa da pop, fata con farina sfiorèda e tel biot lat fresch, ua passes soravìa, bocons de pan de forment e n bon pech de smauz sorajù. Velgugn vaghèa ence amò sorajù farina de peires o de caràboles. Canche se jìa fora del pan, vegnìa fat petes da pomes, jà che pomes duc n’èa teis, e les vegnìa chetes te fornel canche se impeèa te stua. Vèlch outa, canche siane stac valenc, noscia mère fajea petes rostides, che fossa nia auter che, inveze che chetes te fornel desche l’autres, les vegnìa rostides tel smauz.
Dijon ades che che se cujinèa i dis de sègra: la marena del dì de sègra l prun vegnìa portà n bel cop de orc sun desch, concià, se sà ben, con de bie tòc de cèrn de porcel. Dapò l patron taèa sù la cèrn sun taer e apede l’era bales da ardel, grafons e gróstui.
Per fenir l’era i casciuncìe da chiozin, rostì tel smauz e con èga de zucher sorajù. Per la nozes la marena era desche i dis de sègra. Cognon amò recordèr che via per l’invern de careisema, vèlch outa vegnìa fat l sibol, che no l’era pa auter che na jufa, ma inveze che fata tel lat, fata te l’èga e con pech smauz soravìa.
Valgugn, canche i èa copà l porcel o che i ge èa tout sanch a la vaces, i fajea ence torta da sanch. Ma de solit l sanch l vegnìa chet e dapò sciudà tel smauz con pomes te anter zapé sù. Dapò vegnìa fat ence gnoches da sanch.
La speises per i malé l’era panèda e pan de forment e café, che per i malé i lo cognea bel vaghèr, e dapò ogne tant i ge copèa na gialina vegia per ge fèr supa.
Dijon ades la speises che vegnìa magnèdes insema fora de fana, che i la metea te mez desch e da ló duc magnèa fora, bel dò so or su. La jufa i la portèa te fana, pojèda sul fané de stua te mez desch e l pultin ence i lo portèa te chela fana che i l’èa fat.
Dapò magnà fora de scudela vegnìa: i gnochec da smauz, la foadines, i pizarei, i refiei de craut, i menudui e i casciuncìe.
Scudeles i riches n’èa does, una per i dis de laor e una bela o magari sfiorèda per la gran festes, che de solit vegnìa tegnuda te la bela scancìa de stua. Ma fora de scudela, duc cognea pa magnèr con bel ordin e desche che òn dit, dò so or su.
N’outa vegnìa tegnù cont vedé, l’era ciarestìa de dut e cogner pa viver demò de so regoet, de chel che portèa la campagnes de na val che l’ùltim paìsc rua béleche a 1600 metri. Ma per nia i no dijea: “Pera chela scudela che set la restèla.”
Per verdures nesc veges usèa: da zircumzirca mez november fin Sèn Gere duc èa n bel gran tinac de craut, che valgugn in fajea ite ence 15 sté, ló che l’era gran families, dapò via per l meis de mé i scomenzèa a jir a coer
sgrijolons te la vères e giamaeta, e da Sèn Piere de jugn fin a dut aost i èa salata de ort, de chela scrizolèda e de chela da smauz, dò fin che i ciapèa craut, i fajea megol de erbacines con la foes e con l chiont ence, chela erbacines rosses e tant bones.
1970, Simon de Giulio
Coche se cujinèa n’outa
Jà che l dì da inché no l’é nience più ombrìa de coche se cujinèa n’outa, recordon la speises che sion amò stac arlevè sù nos che ades òn passa sessant’egn. Po per in dir una, la cèrn l dì da inché se sà la cujinèr sù in un muge de manieres che nisc veges la saea pa demò cujinèr sù in pria, in rost o demò cheta te l’èga.
Chi egn vegnìa cujinà tanche biot speises da farina e col panarel e concià dut se pel dir con smauz. Smauz nun vegnìa venù chi egn e per chest duc n’èa n muge, perché d’invern, canche la vaces èa fat, i ne binèa teis, coscita l vegnìa chet fora e metù via te ciadins de len o te còcui de creida per d’istà e per d’uton, canche l’era la sajon che mencèa l lat, perché la vaces era davejin dal fèr.
Conton bendapò, coche vegnìa cujinà d’istà canche se lurèa tel fèn, d’aisciuda e ence amò d’uton, po fin che l’era i lurgeres de campagna.
Donca, dadoman n’outa no l’era nisciugn che fajea café, ma vegnìa fat la maor pèrt na supa rostida con pan sech laìte, valgugn fajea papacei o buìa demò n cop de lat fresch e fajea zapolà apede. N bon disnèr, i dijea, l te ten dur per dutoldì. Dapò da les nef la patrona portèa te vèra o ló che ti eres te campagna a lurèr, na fana de jufa con n bon pech de smauz delegà soravìa. O ence vegnìa portà, se l’era davejin da cèsa, na scudela de pan concià che i fajea coscita a l fèr: i taèa sù col taapan l pan de cèsa sech, i metea chisc bocons te n cop e i ge svetèa sorajù èga fersa mìngol salèda. I la lascèa per n menut o doi, dapò i la colèa fora e dò i deleghèa sorajù n bon pech de smauz. Ma col pan concià, gin volea n muge, n muge de smauz, che pissave tant che chel pan smoà l in tirèa ite.
Dal mesdì per marena vegnìa injignà gnoches da smauz, polenta e formai e smauz delegà, polenta e eves tel smauz, o magari de bona foadines ence tel smauz, o n cop de grafons e supa talgèna apede, o lat buì, na bela scudèla de pizarei o de menudui. Cognon dir che se dut l’auter che òn dit vegnìa concià con smauz sorajù, i menudoi, che l’era quadrati de pèsta taé fora sun panarel, gregn desche apresciapech dadi de zucher, i vegnìa chec te l’èga, sveté te scudela e dapò sorajù inveze che smauz delegà, vegnìa metù jù lat de pegna bel fresch. Dapò ence, canche la patrona èa temp, vegnìa chet fajei, e fat ite gnochec te chela supa. (Speisa chesta, che l’é amò diversi che la usa). Per marendel i fajea indò supa talgèna o supa rostida e pan de cèsa apede. A fèr la supa talgèna, che l’era la supa più bomarcià che se podea fèr, i fajea coscita: vegnìa ence taà sù l pan e metù te n cop, dapò i metea ite bel na nousc de smauz e èga fersa sorajù. La supa talgèna era fata. Valgugn buìa ence demò na copa de lat per on e i metea ite al post del zucher mìngol de sèl, desche a salèr l’autra speisa.
Per cena i era bogn de fèr magari indò jufa e senó gnoches da formai con salata de ort apede, o papacei o scassaìte tel lat, e, se l’era d’uton che l’era ciarestìa de lat, i lo fajea te l’èga, dapò i sfersèa mìngol de smauz te na fana, i brostolèa ite i cevions e se i nun èa, i tolea mìngol de cegola, e i svetèa sorajù che te chela a ruèr te la supa l petèa n cich. Proprio per chest i ge dijea scassaite tel cich o papacei dal cich. Mìngol de bon pan de sièla de cèsa apede e la cena era fata.
Oh dapò la marena de la domegnes, l’era ben béleche scialdi bales da ardel o da liègna e apede salata de ort, ma concèda jù con smauz al post de l’ele, con jagura al post de l’ajei. A fèr la bales n’era pec che podea comprèr l pan de forment a taèr ite, ma i taèa sù e i brostolèa tel smauz pan de cèsa. La gran festes, per les fèr miores, la patrona metea ite mìngol de brama. Les vegnìa coscita sospreises. O ence la gran festes vegnìa fat fortaes, tortìe o sones da pomes de èlber rostides tel smauz. Cognon contèr de la cena che vegnìa fat la sàbedes de aost,canche se vegnìa da mont: l’era, se pel dir, de prezet i casciuncìe, la maor pèrt, jà che n’era, i vegnìa fac con megol vert, sgrijolons o erbacines, e valgugn i li fajea da chiozin, amò miores, perché i era douces. Sorajù, vegnìa delegà n bon pech de smauz e dapò amò ence farina de peires o de caràboles, che i omin portèa canche i vegnìa da depenjer in Sèn Piere de jugn. Zacan, e me recorde amò ence gé, se metea ence jù, soravìa i casciuncìe, la semenzes da paèr. Les é bona douces, ma alincontro, dò aer magnà paèr, se dormissa bolentiera almàncol vintecater ores dò e dò.
Speises da cernamenta d’istà nience pa parlèr, perché cèrn nun vegnìa comprà. Po pissave che n’outa, e chest fin béleche inan la pruma vera, che l prun beché l’era a Moena! Giusta giusta se te jìa na bestia sul pèscol o te crepèa na gialina te magnèes mìngol de polenta e pria. Speises da cèrn sin ciapèa d’invern la festes de Nadèl, canche se èa copà l porcel, de bon rost o de bona pries de cèrn de porcel, liègnes se in vegnìa fat sù e barouc. Dapò n tòch doi oute in setemèna te l’orc, fin che n’era.
La speises da invern, canche no se èa nia da fèr, les era ben più zompes. Apede i papacei da sera, nia i bogn pomes sciudé, demò pomes fora de la schiufa. I pomes sciudé tel bon smauz demò vèlch di dadoman.
Canche i menèa la pegna vegnìa fat torta da lat de pegna. Per farina vegnìa tout la più zompa che l’era, la pruma che l biat scassèa fora, sobit dò i zidons, neigra e sgrafousa ju per l col.
Dapò canche la vaces fajea, vegnìa fat ence torta da lat vert, che la era pa trop miora che chela da lat de pegna. Dapò dal mesdì se magnèa trop polenta e puter, che se tolea fora de pegna sta brama smachèda inan che dovente smauz e che in talgian fossa “panna montata”.
Dapò vegnia fat dal mesdì o da sera pultin, che fossa na polenta tant lujia che se cognea lascèr te fana desche la jufa. Vegnìa fat n busc te mez e ló vegnìa sciudà lat e delegà smauz e metù ite.
Dapò sorafech l’era ben trop na gran ramina de orc che chejea, che l temp de carnascèr l vegnìa concià col meter ite n bel tòch de cèrn de porcel, e l temp de careisema con demò sculatons e lat. Te ogne cèsa, vegnìa fat ite, intorn i Sènc, n gran tinac de craut che l cognea suplir fin de mèrz o de oril, desche apede la polenta. Infati d’invern se marenèa ence polenta e craut sciudà e nia de auter apede. O magari gnoches nuc e craut apede, o gnoches con taà ite demò craut, o refiei da craut, che l’era na speisa desche i casciuncìe, ma con ite craut inveze che megol o chiozin, e fac maores con la farina più zompa che l’era. Vèlch outa vegnìa magnà i gnoches da craut bel fora de bret.
La festes d’invern se fajea magari casciuncìe da tusin, che fossa de chi capusc dal ref de tera. De setember e de otober e amò ence dò, apede i gnoches da formai o ence apede la bales, se magnèa apede salata de erbacines rosses o compot de garnetes o de cialveijes, che tropes sin fajea e lo metea via.
Vèlch outa la festes d’invern vegnìa fat ence grafons da pomes, bie grosc e monejìe.
Oh dapò in vea de Nadèl, in vea de l’an nef e in vea de Pèsca Tofègna vegnìa fat da cena l prames, che l’era na bela gran jufa da pop, fata con farina sfiorèda e tel biot lat fresch, ua passes soravìa, bocons de pan de forment e n bon pech de smauz sorajù. Velgugn vaghèa ence amò sorajù farina de peires o de caràboles. Canche se jìa fora del pan, vegnìa fat petes da pomes, jà che pomes duc n’èa teis, e les vegnìa chetes te fornel canche se impeèa te stua. Vèlch outa, canche siane stac valenc, noscia mère fajea petes rostides, che fossa nia auter che, inveze che chetes te fornel desche l’autres, les vegnìa rostides tel smauz.
Dijon ades che che se cujinèa i dis de sègra: la marena del dì de sègra l prun vegnìa portà n bel cop de orc sun desch, concià, se sà ben, con de bie tòc de cèrn de porcel. Dapò l patron taèa sù la cèrn sun taer e apede l’era bales da ardel, grafons e gróstui.
Per fenir l’era i casciuncìe da chiozin, rostì tel smauz e con èga de zucher sorajù. Per la nozes la marena era desche i dis de sègra. Cognon amò recordèr che via per l’invern de careisema, vèlch outa vegnìa fat l sibol, che no l’era pa auter che na jufa, ma inveze che fata tel lat, fata te l’èga e con pech smauz soravìa.
Valgugn, canche i èa copà l porcel o che i ge èa tout sanch a la vaces, i fajea ence torta da sanch. Ma de solit l sanch l vegnìa chet e dapò sciudà tel smauz con pomes te anter zapé sù. Dapò vegnìa fat ence gnoches da sanch.
La speises per i malé l’era panèda e pan de forment e café, che per i malé i lo cognea bel vaghèr, e dapò ogne tant i ge copèa na gialina vegia per ge fèr supa.
Dijon ades la speises che vegnìa magnèdes insema fora de fana, che i la metea te mez desch e da ló duc magnèa fora, bel dò so or su. La jufa i la portèa te fana, pojèda sul fané de stua te mez desch e l pultin ence i lo portèa te chela fana che i l’èa fat.
Dapò magnà fora de scudela vegnìa: i gnochec da smauz, la foadines, i pizarei, i refiei de craut, i menudui e i casciuncìe.
Scudeles i riches n’èa does, una per i dis de laor e una bela o magari sfiorèda per la gran festes, che de solit vegnìa tegnuda te la bela scancìa de stua. Ma fora de scudela, duc cognea pa magnèr con bel ordin e desche che òn dit, dò so or su.
N’outa vegnìa tegnù cont vedé, l’era ciarestìa de dut e cogner pa viver demò de so regoet, de chel che portèa la campagnes de na val che l’ùltim paìsc rua béleche a 1600 metri. Ma per nia i no dijea: “Pera chela scudela che set la restèla.”
Per verdures nesc veges usèa: da zircumzirca mez november fin Sèn Gere duc èa n bel gran tinac de craut, che valgugn in fajea ite ence 15 sté, ló che l’era gran families, dapò via per l meis de mé i scomenzèa a jir a coer sgrijolons te la vères e giamaeta, e da Sèn Piere de jugn fin a dut aost i èa salata de ort, de chela scrizolèda e de chela da smauz, dò fin che i ciapèa craut, i fajea megol de erbacines con la foes e con l chiont ence, chela erbacines rosses e tant bones.
1970, Simon de Giulio 

scarica   stampa