A Penia non ci sono più passeri Sora trenta, d'uton in duc i era che ruèa bonora sul dadoman; da duta l'ores, dal mesdì e da sera per na fregola de polenta o pan. Che, ence ge, ogne dì ge petèe sun chel pìcol e bel barcon. Te de dò el viere, content vardèe el becolèr in prescia su del fon. Ve vardèe sun chel pìcol barcon al temp del vent e de l'argia giacèda; ve vardèe al temp del bel sgrijolon canche ucèla dajea e pìcol bechèda. Canche mi pé, pan sech sfregolèa, sun sparela spetaède, aisciuda e uton; siède contenc, duc scigolèa spetan che lascie vet el pìcol barcon! Jà chesc firé, nun era più nia con dut che chierìe a dreta e a cencia... L'era tan bel canche i vegnìa! Oh no grignà! Ma a mi i me mencia! pìcui spoc, per egn e egn siede stac mia bela compagnìa; ma i jogn nasciui e ence i gregn no à sparagnà burta malatìa. Dal viere de l'usc, proe ben a vardèr amò duc i dis de la sajon... Ma più no ve veide...L'é dur osservèr che più no l'é vita sul vege barcon! pìcui spoc, de la mort el voler me à tout voscia gegra compagnìa! A pìcui spoc amò mi pensier, a pìcui spoc amò na poejìa! Penia, mèrz 1984 Simon de Giulio